Remoure la infància i acabar borratxo. MARTÍ MARÍN CORBERA
Jo des de petit he estat sempre de lletres, fins i tot quan encara no sabia que es podia ser de lletres o de… no-sé-què. Es veu que a la meva imaginació ser de lletres era tan natural com ser de Sabadell i ser de no-sé-què era tan absurd com ser de Terrassa. Per això entre els meus jocs infantils no s’hi comptaven ni “Electro-L” (l’electricitat i jo mai no hem estat formalment presentats), ni un microscopi (me’n van regalar un i no vaig passar de mirar-me unes quantes vegades l’ala de mosca que venia com a mostra de “preparat”), ni per descomptat “Quimicefa”, del qual sabia que permetia fabricar una gasosa repugnant (tothom té un cosí aficionat a no-sé-què) que no tenia punt de comparació amb la veritable gasosa “Ondina” que bevíem a casa (i que a més portava cromos i un cop l’any amb tres taps et donaven una entrada per anar a la Faràndula a veure dues pel·lícules en una matinal de dissabte: recordo haver-hi vist, al menys, “Mi amigo el fantasma” -Blackbeard’s Ghost, 1968-, “Ahí va ese bólido” -The Love Bug, 1968-, “Sálvese quien pueda” -Le petit bagnier, 1968-, entre d’altres obres mestres del setè art que situen amb força precisió de quina època parlo). O sigui, que no m’agradava “Quimicefa”, fins al punt de formar part d’un seguit de jocs infantils als que havia acabat per condemnar per inútils com els “Juegos Reunidos Geyper” (quina decepció en obrir la capsa!), “Magia Borrás” (la família es va atipar ben aviat de veure’ns fer malament els presumptament meravellosos “trucs” que la enganyosa publicitat televisiva prometia) o “Rescate espacial” (en dos minuts havies rescatat a l’astronauta i quatre rescats després se li acabaven les piles).
Però un dia, com en una revelació, vaig veure els veritables “Quimicefa” jugant dalt d’un escenari sense tubs d’assaig, provetes, ni líquids pudents. Jo ja els coneixia, de fet, i en tenia les millors referències. Personatge 1 (Fernandes): en una performance de la PIS (Plataforma d’Insubmisos de Sabadell) s’havia deixat rapar impunement a l’aparador del Casal Pere Quart -tinc una fotografia que ho confirma- a la vista de tothom i tothom incloïa un al·lucinat ex alcalde falangista (de nom Josep Burrull) que prenia cafè en una terrassa just davant. Personatge 2 (Raül): havia vingut a ajudar-nos a la PIS a fer el disseny de la performance en qüestió i havia repetit compulsivament que tal cosa s’arreglava amb fil de pescar, que tal altre es podia lligar amb fil de pescar i que si una altra no s’aguantava dreta sempre podíem arreglar-ho unint-la a una altra amb fil de pescar (el nom vaig trigar a aprendre-me’l però us podeu imaginar com li deia -mentalment- quan el veia). Personatge 3 (Atura’t! -en anglès Estop-): durant la repetidament citada performance es va limitar a mirar l’aparador des de fora, a riure i a fer comentaris variats… Amb aquesta mena d’antecedents -i quan encara no era conscient d’estar vivint una epifania- vaig anar a buscar-me un líquid pudent (cervesa), dins d’una proveta (got de plàstic amb logo municipal) i vaig decidir de prendre-m’ho com un assaig (de càntic en el temple o de plagi a la taverna, tant se val). I van començar a cantar (cantar?), acompanyats per música (música?), tot evolucionat graciosament per l’escenari (les coreografies de les meves companyes de 6è.B eren molt similars) mentre els cels s’obrien i Déu (o potser Onze) els assenyalava amb el dit (gros del peu) tot dient: míalos que bonicos, ¡eh maño! (manyosa). No recordo en quin moment Déu (o Dotze) em va haver de recollir de terra perquè en l’estona del concert havien caigut quatre provetes, que sumades a les que ja portava feien no-sé-quantes… (ja us he dit que soc de lletres, no?)
I així ha estat sempre des d’aleshores, cantessin (i ballessin) els que els hi sortís de les boles, es vestissin de bisbes, de nadadors olímpics o de Charlie’s Angels, demostressin tronío, majesa y solera (com la jaca jeresana d’Estrellita Castro) o presentessin un concurs de garrotins encara amb el rot del dinar al paladar (com el burgès de Pere Quart).
